MERCÈ HUERTA : POESIA GIRONINA AL MUSEU D' ART

 Per Joan Colomer Camarasa

Foto Rafel Bosch

 

Durant aquest mes de febrer, el Museu d' Art de Girona exposa l' obra " A midsummer night' s dream" pintada, l' any 1986, per l' artista Mercè Huerta. L' obra és una de les vistes més emblemàtiques de Girona i representa la plataforma per a concerts construïda a la Devesa el segle XIX.
La Devesa, que té un preuat sentit en la vida gironina i que Carner descriu com  " un refugi ple de bon sentit, davant  la ronya medieval i apassionada de les pedres", és un tema recurrent en l' obra d' aquesta gran artista gironina traspassada aviat farà sis anys.
L' exposició d' "A midsummer night's dream" al Museu d'Art de la nostra ciutat, ens permet recuperar novament la figura de Mercè Huerta.Ningú a aquestes alçades pot dubtar de la importància per a  la història de l’art gironí de la proposta artística que la pintora Mercè Huerta va  desenvolupar al llarg de quatre dècades. A instàncies del seu propi procés creatiu, la Mercè es va anar centrant en un estil personal obertament sintètic, depurat, poètic, lluny de l’anècdota primigènia i lluminisme fácil. Sempre disciplinada i exigent en els seus plantejaments va  pintar el  que va viure  i va fer  viure tot allò que va pintar. Dit clarament, l' obra de la Mercè Huerta  transmet perfectament un plantejament gojós de la pràctica de la pintura.

Una pintura autèntica 

L’obra de Mercè Huerta s’ha mantingut al marge de les estèrils polèmiques contemporànies i  s’ha fonamentat, des de sempre, en la idea de l’obra ben feta. La seva pintura, malgrat la lògica i sempre necessària evolució, ha presentat una constant bàsica, l’autenticitat. El resultat plàstic no és gens sofisticat ni manierista i és talment com si la difícil facilitat i naturalitat dominéssin l’obra. La reducció de les formes, la seva simplificació a volums senzills i a línies bàsiques i la impertorbable vocació per transmetre’ns el costat suau, sempre esplèndid en la seva suavitat, del paisatge i de la vida ens connecta amb el Noucentisme, present en aquest subtil sentit de la decoració. La Mercè va aconseguir expressar en la seva obra les emocions que li despertava  la realitat. Les  seves visions  del paisatge, de les fruites, de les figures,…cada vegada eren  viscudes amb més significació vital i el signe i el color no pertanyenien  ja a la descripció del paisatge sinó al seu món conceptual.
L’obra " A midsummer night's dream"  de Mercè Huerta ens confirma una manera personal d’entendre la pintura. El seu món equilibrat i atractiu ens reconcilia amb nosaltres mateixos i esdevé una  mostra de saviesa que ha aconseguit donar forma definitiva a una de les poètiques més apassionants i convincents produïdes a Girona en les últimes dècades.

DE BATLLE, CUIXART I UN MUSEU D' ART A RIUDELLOTS

Per Joan Colomer Camarasa
reportatge publicat en el Dominical del DIARI DE GIRONA  ( 2 d' agost de 2020 )

DE BATLLE, CUIXART I UN MUSEU D' ART A RIUDELLOTS

Per Joan Colomer Camarasa

   Tot i que pugui semblar estrany, fa cinquanta anys, es va projectar la creació d' un gran Museu d'Art Contemporani al poble gironí de Riudellots de la Selva. El Butlletí Oficial de la Provincia d' aquella època , parlava d' una fundació "benéfico-docente" que havia de servir per mantenir un ambiciós centre cultural per a l' estudi, la investigació i el foment de l' art contemporani, referint-se principalment a la pintura, escultura, arquitectura i gravat artístic.La Fundació portava el nom de Ramon de Batlle, un dels escenògrafs més representatius dels anys 50 i 60  i mecenes de pintors,  que tenia terrenys i una masia fabulosa a la zona de la font del Mas Vilà de Riudellots de la Selva. La masia, que formava part de la familia Ros-Rovirola, va esdevenir de Batlle en el segle XIX.L' infatigable matrimoni Ramon i Juanita , sobrenom amb què era coneguda Fulgencia Panadero, van convertir- la, fa cinquanta anys, en un espai alternatiu i de creació d'avantguarda on s' hi van refugiar pintors, dramaturgs, músics i cineastes; entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Arnau Puig,Guinovart,Maurice Chéreau i el seu fill Patrice Chéreau, Fernando Arrabal i ,sobretot, Modest Cuixart, gran amic de Ramon de Batlle a qui va conèixer, l'any 1950, en el bar San Diego de la Via Augusta.La parella Ramon i Juanita van aconseguir meritoriament posar el nom de Riudellots en el panorama artístic internacional per la seva tasca de mecenatge i per la extraordinària col.lecció que , amb els anys, van anar fent.

    Si fem una mica d' història, la Fundació, creada l'any 1970, comprenia un Museu d' Art contemporani, una biblioteca  especialitzada en art modern, una residència per hostatjar artistes, una sala d' actes, una sala d'exposicions temporals per promoure l' art jove, un centre d' ensenyament  de diverses tècniques artístiques, un departament editorial per publicar monografies i catàlegs d' artistes i exposicions, i una dotació econòmica per concedir beques d' ajut a artistes joves. Sens dubte, un projecte ambiciós que tenia com a col.laboradors a Modest Cuixart, Josep Maria Subirach,Marcel Martí,Joan Hernández Pijuan,Joan Bautista Chereau, Rafael Santos Torroella,Arnau Puig, Francesc Mèlic, Jordi Vidal de Llobatera,Francesc Goday i Joan Ollé i Milà.

   La història de Can Batlle com a centre de referència artística ja comença amb els avantpassats de Ramon de Batlle  que tenien certa predilecció per la música. Si bé Can Batlle no va ser mai un museu, sí que va reunir una important col.lecció amb gairebé 400 obres d' art gràcies a la magnifica relació que Ramon de Batlle i la seva esposa Juanita, tenien amb els artistes que , a canvi de pintar, menjar i dormir, regalaven obres al matrimoni.Així doncs, al jardí del Mas Batlle, esdevé mostrari de  les excel.lents escultures totèmiques de Marcel Martí, del cavall hexagonal de bronze de Medina Campeny i  d'un impressionant mural ceràmic de Guinovart.A dins de la masia,les obres de Picasso,Modest Cuixart, Chareau,Hernández Pijuan, Equipo Crónica, Josep Maria de Sucre, les màquines neòniques de Kowalski, Otto Cavalcanti, Aulèstia,les escultures de Berrocal,les ceràmiques de Consuegra, els escons renaixentistes,...convertien els espais en un món expressiu ple de troballes i de veritables sorpreses. A més de nombroses activitats i exposicions per promoure als artistes joves, a Mas Batlle s' hi van fer, també, estrenes teatrals, cinematogràfiques i musicals. En aquesta important masia, Arrabal va representar per primera vegada a Espanya, l'obra " Fando i Lis" i s'hi va estrenar la pel.lícula " Ditirambo" de Gonzalo Suárez, les obres  musicals  " Trama, 12 x 12 " de Xavier Turull i  les de Josep Lluís de Delàs entre  d'altres obres no menys importants.

   Ramon de Batlle va crear la Fundació, cedint la casa i les terres i amb una clara intenció de descentralització cultural i amb el lloable objectiu d' arribar a tothom. La idea , però, va quedar  aturada amb la creació d' un polígon industrial  i , a més,  per tirar endavant el projecte de la Fundació s' havia de fer front a unes despeses molt altes que no es podien assumir.

   De tota aquesta història de Riudellots en va quedar, però, una important col.lecció d'art contemporani i un complert grup d'unes cent obres de Modest Cuixart que, a la mort de Ramon de Batlle,l'agost de 1985,  va heretar la seva  vidua Juanita. Aquestes obres de Cuixart van ser exposades, l'any 1988, a Les Bernardes de Salt. L'exposició incloïa una publicació titulada " Els Cuixarts de la colecció Batlle" que s' obria amb una citació del mateix Cuixart dedicada a Ramon de Batlle:" l'  amistat comporta el sacrifici vers un ideal.Dos bons camarades poden justificar una existència".

    La història del Centre d'art contemporani de Riudellots no es pot entendre, doncs,  sense la presència de Modest Cuixart. L' artista, cofundador del famós grup Dau al Set,hi va viure llargues etapes de la seva vida i l'any 1976, per exemple, va crear-hi  la seva "Evocació a Riudellots" . Segons l'artista Joan Josep Tharrats: " sense un De Batlle no hi hauria Cuixart i sense Cuixart no hi hauria un De Batlle". La mort de Ramon va afectar molt a Cuixart i, com a conseqüència, va estar una temporada sense poder pintar.

   Després del traspàs de Ramon de Batlle, la seva esposa Fulgencia va continuar promocionant a artistes joves, descobrint nous valors  i va reprendre la seva activitat com a pintora, exposant la seva obra durant la dècada dels noranta.Fulgencia va morir a Montfullà, l' any 2004. Amb la mort de Fulgencia, s' acabava el gran somni d' una parella de mecenes que compartien la sensibilitat artistica amb la gent que els envoltava.

ELS DIBUIXOS DE GIACOMETTI

Per Joan Colomer Camarasa

El dibuix ens revela les claus del procés creador d´un artista i esdevé un art en si mateix. A més, constitueix la base necessària i imprescindible per altres disciplines artístiques. Dibuixar és cercar una imatge que sintetitza una visió de quelcom físic, exterior, o quelcom interior, íntim, psicològic. En aquest sentit resulta, doncs, una transcripció interpretativa i una veritable experiència. Si ens referim al dibuix, ho fem perquè és determinant a l´hora d´il·lustrar la metamorfosi d´un particular procés creatiu que s´exemplifica clarament en la magnífica col.lecció de dibuixos de l' artista Giacometti. Uns dibuixos que demostren fins a quin punt aquest artista suís, en un clar exercici d´ascesi, incita a cercar l´atemporalitat de les seves figures.

DE SARTRE A LACAN

Alberto Giacometti va mostrar, des de molt jove, una habilitat especial per a l´escultura i la pintura. De fet el seu pare, que era pintor postimpressionista, el va iniciar en el món de l´art i als 21 anys va traslladar-se a París, a Montparnasse, per continuar i completar la seva formació artística. A París, en els anys de la Segona Guerra Mundial, coneix Picasso i els filòsofs Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Aquesta estada a la capital francesa coincideix amb un llarg període de treball de memòria i imaginació i amb la consolidació d´una figuració que sobrepassa les figures desfigurant-les en una continua «agitació tel·lúrica» com l´anomena el reconegut poeta i editor Jacques Dupin. Aquests anys són especialment importants per Giacometti. D´entrada es qüestionarà la inspiració creativa amb dues preguntes clau i obsessives: què veig? I com puc reproduir tot allò que veig? Aquestes interrogacions entren en joc de manera permanent i el porten a entendre l´essència de l´art a partir de la mirada. Per Giacometti, observar i dibuixar eren la mateixa cosa. L´altre fet transcendental serà la notable influència de les tesis nihilistes del seu gran amic Jean Paul Sartre. Aquesta influència serà tan forta que la seva obra més madura esdevindrà una reflexió sobre l´existència de l´home. Quan Giacometti diu «pinto i esculpeixo per mossegar la realitat, per defensar-me, per atacar millor, atrapar, avançar el més lluny possible en tots els plans, en totes direccions, per defensar-me de la fam, de la fred, de la mort, per ser el més lliure posible» no fa més que definir la condició humana. L´obra de Giacometti entronca, tanmateix, amb el pensament del prestigiós psicoanalista francès Jacques Lacan. Creiem que és del tot justificat apuntar la reflexió lacaniana sobre el «real». El concepte de «real» no té res a veure amb el que entenen per realitat sinó que fa referència precisament a tot allò que s´escapa a la nostra significació, és a dir, a tot allò que està fora de l´ordre simbòlic. El «real» lacanià és justament tot el que està fora de la realitat, la dimensió desconeguda de tot allò que no ens acaba d´encaixar. Aquesta sembla ser la via que adopta Giacometti quan planteja la seva visió existencialista de l´home a través de les seves figures inquietants i agonitzants que ens fan còmplices de l´estrany joc de realitat que produeixen. En definitiva totes les interrogacions existencials que planteja la seva obra tenen una gran afinitat amb el que Lacan anomena «subjecte de l´inconscient».

INICIS SURREALISTES

Els inicis surrealistes de Giacometti ja expressen la subjectivitat i la fragilitat de l´èsser humà en el temps i en l´espai. Recordem, per exemple, les seves obres The palace at 4 a. m. on hi ha clares referències al món dels somnis, Boule suspendue on manifesta la crueltat, l´angoixa sexual i la violència i la paradigmàtica Objecte invisible, una madona inacabada amb els braços alçats sostenint un objecte invisible, un buit entre les seves mans, i que André Breton va incloure decididament en la fe baptismal del moviment surrealista. Malgrat la vinculació als postulats de l´escola de Breton, Giacometti buscarà nous camins i noves possibilitats estètiques. Realitzant dibuixos de persones que passegen pels carrers, arribarà gradualment a aconseguir aquestes originals figures allargades, fràgils, melancòniques i de reduïda activitat vital que semblen aguantar només el pes de la densitat expansiva del seu propi buit. El prestigiós crític d´art Santiago Amón es refereix a aquests personatges tot dient que estan maleïts, condemnats i que, a més, són plenament conscients de la seva condemna, maledicció i mort. Sartre els veia com criatures que oculten el seu propi buit.

ELS DIBUIXOS

Giacometti com a artista total que fou, va practicar infatigablement amb el llapis i la ploma a modus d´exercici previ per a la realització de les seves escultures i pintures. Bona part de la tècnica emprada en els seus quadres té una forta filiació dibuixística i denota, tanmateix, una forta obsessió pel diàleg entre l´espai i la forma representada. Fins i tot les seves escultures semblen dibuixades a l´espai.
Els dibuixos de Giacometti són admirables per la noció de moviment que provoquen les seves línies. Aquest nerviós entramat lineal anul·la, a voltes, la nitidesa. Si se segueix el moviment d´aquestes línies totes semblen estar plenes de força i xoquen les unes amb les altres en un mateix eix vertical. A partir d' aquesta important vessant dibuixística,  podem constatar que Giacometti representa la realitat segons la seva pròpia experiència visual tot i que com afirma el mateix artista «el més divertit és que, simplement, no puc reproduir allò que veig. Per ser capaç de fer-ho, hauria de morir en l´intent».

LES "BOTÀNIQUES" D'HELENA BASAGAÑAS: UNA ALENADA D'AIRE FRESC

Per Joan Colomer Camarasa

Una de les sorpreses del final de la temporada artística de Barcelona, va ser l' exposició que l' artista Helena Basagañas va presentar a la sala Nonell. El refinament i la sensibilitat són els qualificatius que ens vénen a tomb davant la sèrie " Botánicas". Una excel.lent i acurada sèrie de pintures estructurada entorn un tema monogràfic i que, a partir d' un repertori formal de suggestives referències figuratives, desgrana unes composicions amb una extraordinari dinamisme cromàtic, seguretat en el traç de la pinzellada i amb un llenguatge propi rigorosament i honestament contemporani.

Helena Basagañas, que combina la seva praxis pictòrica amb la docència, ha trobat en aquesta sèrie de motius botànics, la possibilitat d' aprofundir en aspectes de perfecció tècnica i color. És indiscutible el seu domini i mestratge com a dibuixant, en encertar amb espontaneïtat i decisió cadascuna de les pinzellades amb l' aparent facilitat de qui domina un ofici. Basagañas no és pintora d' efectismes fàcils ni de còmodes recursos. Les seves obres neixen a partir d' una concepció madurada i treballada i demostren que , malgrat la generalitzada estancació i repetició de la pintura, encara és possible dir coses dialècticament lligades amb el passat i novedoses.

Les pintures de la sèrie " Botánicas" no semblen plantejar-se altra cosa que la subjectivació i representació plàstica d' una realitat que viu i vibra. La seva obra assoleix els seus màxims resultats en les seves combinacions cromàtiques i en una notable empenta gestual expressionista i gairebé abstracta. L' obra de l' Helena Basagañas traspua, en tot moment, una síntesi esplèndida entre l' ofici pictòric i el domini d' un llenguatge personal més enllà dels mimetismes i receptes convencionals. Una alenada d' aire fresc que agraïm moltíssim!

LA GIRONA DE LA " 3 I 5 "

per Joan Colomer Camarasa

Entrada de la galeria 3 i 5. Foto Joan Comalat. INSPAI

El galerista Antoni Niebla ( Tetuan, 1943 ), traspassat aquest 10 de juny, ens porta inevitablement el record de la galeria 3 i 5  de Girona .  L'emblemàtic espai, situat al carrer Oliva i Prat,  va servir a Niebla per iniciar-se en el galerisme i per  desplegar un imaginari artístic que, a finals de 1975, sacsejaria la ciutat de Girona amb un programa d´exposicions avantguardistes i  de gran qualitat. La mítica 3 i 5 va obrir les seves portes, el dia de Santa Llúcia de 1975, amb una mostra de Berrocal, un autèntic analista de l'escultura internacional. Aquesta primera exposició inaugural va marcar la pauta de la galeria que, a llarg de la seva trajectoria, va fer sempre una decidida aposta per les primeres firmes de l'art d'avantguarda. Per la galeria de l'antic carrer Cervantes hi van desfilar artistes com Keith Patterson, Assumpció Raventós, Tharrats, Arranz Bravo, Artigau, Guinovart, Boix, Royo,Dalí, Miró, Castillo, Picasso, Saura,Chillida, Léger, Hernández Pijuan, Tàpies , Amalia Avia,Zobel, Niebla, Ansesa, Montse Costa, .... Arran de l'exposició de Zobel, per exemple, es va concretar la presència d'una obra de la gironina Montserrat Costa en el Museu d'Art Abstracte de Conca , del qual Zobel n' era el director i fundador. La galeria 3 i 5 va tenir , doncs, un importantíssim paper en la promoció de la plàstica gironina d'aquell moment  i també en la divulgació del fet artístic, organitzant xerrades sobre els camins que porten a l'art. Així, a principis del 77, Albert Ràfols Casamada  va oferir una conferència sobre els "Nous mitjans dins de l'art" en la qual va exposar els nous aspectes tècnics dels quals es val l'artista a l'hora d' expressar el seu entorn, les seves idees i la seva fantasia. La galeria 3 i 5 va jugar un gran paper en la Girona de finals del 70 ja que inicia una política artística i pedagògica en un context dificil , amb un precari  mercat d'art modern i molt desconeixement del tema.
A partir dels 80, la ciutat de Girona viu una autèntica època d'entusiasme, amb una professionalització del sector artístic i l'organització d' un bon número d'exposicions. La Galeria 3 i 5 continuarà amb un ambiciós programa expositiu que es perllongarà fins l' any 1986. Durant aquests anys, Girona viu l' obertura d' importants espais d' art com la galeria El Claustre, la única que encara ofereix actualment un àmpli i interessant programa d' exposicions, les multisales Fòrum, la Sebastià Jané, que recupera l'antiga 3 i 5 i ofereix exposicions tant espectaculars com la de l'internacional Hans Hartung, el centre d'art contemporani Espais, dirigit per la Glòria Bosch , ExpoArt, que deixa Montjuic i s' instal.la al cor de Girona, la galeria Tau, inaugurada el 1981 i que portava una línia emmarcada en la promoció de joves valors gironins, la Cast Galery, Sant Fèlix, galeria d'art El Molí,... En aquesta eclosió d' espais expositius, d' altres sales més veteranes com la Sant Jordi, La Gàbia, el Palau de Caramany, la Cúndaro, la Fontana d' Or, les Sales Municipals de la Rambla,L'Artística,l' Institut Vell, Casa de Cultura, sala d' exposicions de "La Caixa"... consoliden la seva trajectòria contribuïnt a un ambient cultural veritablement esplendorós. En aquest repàs, no ens podem pas oblidar de la mítica galeria, dedicada únicament a la fotografia , la Spectrum Canon, que omplia la carència que hi havia d' aquest tipus de sales a Girona. Inaugurada l' any 1980, va organitzar mostres de gran nivell com la de Dorothea Lange, la gran fotògrafa de la Depressió americana, i d' altres figures com F. Fontana, F. Freixa, Centelles,Lluís Pascual, Carme Masià, Gabriel Cualladó,...
Llibreries i bars es van afegir, també, a l'efervescent clima artístico-cultural. El restaurant-bar La Penyora va trencar el foc a Girona i oferia un programa regular d' exposicions.S' hi van afegir ben aviat d' altres bars com el Croquis i el Capuccino. Un altre espai, la formatgeria La Lluna, dirigida per la Georgina Berini i l' Àngels Artigas, renovellava periòdicament la seva ambientació amb interessants propostes artístiques com les de Merche Ochabe, Briega-Nicolas, Izquierdo Mosso,... La Mini-Expo de la llibreria 22 va obrir un aparador a l' art amb propostes eclèctiques i interessants i qualsevol espai de la ciutat s' aprofitava per exposar-hi dibuix, pintura, escultura, fotografia,...Girona era una autèntica capital de l' art!.
Sap greu que tot això s' hagi perdut i sigui ja història de la ciutat. L' ambient cultural a Girona està molt apagat. Com escrivia, fa pocs dies , l' Enric Ansesa en el seu perfil de Twitter " Girona està en un moment que li cal una tempesta d' idees". Segurament que sí!