ELS DIBUIXOS DE GIACOMETTI

Per Joan Colomer Camarasa

El dibuix ens revela les claus del procés creador d´un artista i esdevé un art en si mateix. A més, constitueix la base necessària i imprescindible per altres disciplines artístiques. Dibuixar és cercar una imatge que sintetitza una visió de quelcom físic, exterior, o quelcom interior, íntim, psicològic. En aquest sentit resulta, doncs, una transcripció interpretativa i una veritable experiència. Si ens referim al dibuix, ho fem perquè és determinant a l´hora d´il·lustrar la metamorfosi d´un particular procés creatiu que s´exemplifica clarament en la magnífica col.lecció de dibuixos de l' artista Giacometti. Uns dibuixos que demostren fins a quin punt aquest artista suís, en un clar exercici d´ascesi, incita a cercar l´atemporalitat de les seves figures.

DE SARTRE A LACAN

Alberto Giacometti va mostrar, des de molt jove, una habilitat especial per a l´escultura i la pintura. De fet el seu pare, que era pintor postimpressionista, el va iniciar en el món de l´art i als 21 anys va traslladar-se a París, a Montparnasse, per continuar i completar la seva formació artística. A París, en els anys de la Segona Guerra Mundial, coneix Picasso i els filòsofs Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Aquesta estada a la capital francesa coincideix amb un llarg període de treball de memòria i imaginació i amb la consolidació d´una figuració que sobrepassa les figures desfigurant-les en una continua «agitació tel·lúrica» com l´anomena el reconegut poeta i editor Jacques Dupin. Aquests anys són especialment importants per Giacometti. D´entrada es qüestionarà la inspiració creativa amb dues preguntes clau i obsessives: què veig? I com puc reproduir tot allò que veig? Aquestes interrogacions entren en joc de manera permanent i el porten a entendre l´essència de l´art a partir de la mirada. Per Giacometti, observar i dibuixar eren la mateixa cosa. L´altre fet transcendental serà la notable influència de les tesis nihilistes del seu gran amic Jean Paul Sartre. Aquesta influència serà tan forta que la seva obra més madura esdevindrà una reflexió sobre l´existència de l´home. Quan Giacometti diu «pinto i esculpeixo per mossegar la realitat, per defensar-me, per atacar millor, atrapar, avançar el més lluny possible en tots els plans, en totes direccions, per defensar-me de la fam, de la fred, de la mort, per ser el més lliure posible» no fa més que definir la condició humana. L´obra de Giacometti entronca, tanmateix, amb el pensament del prestigiós psicoanalista francès Jacques Lacan. Creiem que és del tot justificat apuntar la reflexió lacaniana sobre el «real». El concepte de «real» no té res a veure amb el que entenen per realitat sinó que fa referència precisament a tot allò que s´escapa a la nostra significació, és a dir, a tot allò que està fora de l´ordre simbòlic. El «real» lacanià és justament tot el que està fora de la realitat, la dimensió desconeguda de tot allò que no ens acaba d´encaixar. Aquesta sembla ser la via que adopta Giacometti quan planteja la seva visió existencialista de l´home a través de les seves figures inquietants i agonitzants que ens fan còmplices de l´estrany joc de realitat que produeixen. En definitiva totes les interrogacions existencials que planteja la seva obra tenen una gran afinitat amb el que Lacan anomena «subjecte de l´inconscient».

INICIS SURREALISTES

Els inicis surrealistes de Giacometti ja expressen la subjectivitat i la fragilitat de l´èsser humà en el temps i en l´espai. Recordem, per exemple, les seves obres The palace at 4 a. m. on hi ha clares referències al món dels somnis, Boule suspendue on manifesta la crueltat, l´angoixa sexual i la violència i la paradigmàtica Objecte invisible, una madona inacabada amb els braços alçats sostenint un objecte invisible, un buit entre les seves mans, i que André Breton va incloure decididament en la fe baptismal del moviment surrealista. Malgrat la vinculació als postulats de l´escola de Breton, Giacometti buscarà nous camins i noves possibilitats estètiques. Realitzant dibuixos de persones que passegen pels carrers, arribarà gradualment a aconseguir aquestes originals figures allargades, fràgils, melancòniques i de reduïda activitat vital que semblen aguantar només el pes de la densitat expansiva del seu propi buit. El prestigiós crític d´art Santiago Amón es refereix a aquests personatges tot dient que estan maleïts, condemnats i que, a més, són plenament conscients de la seva condemna, maledicció i mort. Sartre els veia com criatures que oculten el seu propi buit.

ELS DIBUIXOS

Giacometti com a artista total que fou, va practicar infatigablement amb el llapis i la ploma a modus d´exercici previ per a la realització de les seves escultures i pintures. Bona part de la tècnica emprada en els seus quadres té una forta filiació dibuixística i denota, tanmateix, una forta obsessió pel diàleg entre l´espai i la forma representada. Fins i tot les seves escultures semblen dibuixades a l´espai.
Els dibuixos de Giacometti són admirables per la noció de moviment que provoquen les seves línies. Aquest nerviós entramat lineal anul·la, a voltes, la nitidesa. Si se segueix el moviment d´aquestes línies totes semblen estar plenes de força i xoquen les unes amb les altres en un mateix eix vertical. A partir d' aquesta important vessant dibuixística,  podem constatar que Giacometti representa la realitat segons la seva pròpia experiència visual tot i que com afirma el mateix artista «el més divertit és que, simplement, no puc reproduir allò que veig. Per ser capaç de fer-ho, hauria de morir en l´intent».