L ́SPECTRUM CANON I LA FOTOGRAFIA A GIRONA

 
per Joan Colomer Camarasa

 

Aquest mes d’octubre, fa quaranta dos anys que es va obrir, a Girona, la
galeria Spectrum Canon, l'única sala d'art que exposava ininterrompudament obra
fotogràfica a la nostra ciutat. L’ Spectrum va presentar mostres d’ artistes històrics i
contemporanis i va jugar un paper de gran importància a la Girona artística de
principis dels anys vuitanta.

Durant la dècada dels setanta, la fotografia va assolir un procés de revalorització
com fins mai havia tingut i, per tant, la visibilitat d’ aquesta disciplina artística va augmentar
considerablement en el panorama artístic.
Les primeres iniciatives de recuperar fotògrafs històrics com Irina Ionesco, Franco
Fontana o Jean Loup Sieff van estar molt vinculades a galeries privades com l’ Spectrum,
amb seu al carrer Balmes de Barcelona i inaugurada l’octubre de 1973. Aquest espai,
dedicat exclusivament a la fotografia, va ser creat per l’ Albert Guspí i la seva esposa
Sandra Solsona, seguint la línia de la sala novaiorquesa Witkin Gallery. La galeria Spectrum
de Barcelona, que va promoure una nova generació de fotògrafs creatius com Josep
Tobella, Jordi García, Enric Aguilera,..., va signar, l’any 1976, un acord amb la casa Canon.
Aquest acord va suposar la consolidació d’ un bon nombre d’activitats i va possibilitar,
tanmateix, la creació d’ una xarxa de sales fotogràfiques a Alcoi, Saragossa, Eivissa i
Madrid. La última sala que va entrar al circuit expositiu va ser la de Girona, inaugurada
l'octubre de 1980 i dirigida per Ramon Panosa, Joaquim Bosch i Joan Comalat.

L’ “SPECTRUM CANON” DE GIRONA

 
La ciutat de Girona va viure durants els anys 80 una gran època d’entusiasme, amb
una gran professionalització del sector artístic i la programació de grans i variades
exposicions. L'Ajuntament gironí va ser una de les primeres institucions públiques catalanes
en començar el procés de revisió de fotògrafs històrics amb la publicació de “ Fòtica
Fargnoli” i iniciant més tard, l’any 1985, la col.lecció de carpetes de fotògrafs històrics “
Girona en imatges”. Uns anys abans,al final del 78, neix la sala Desalt, sota la fórmula de
botiga Ilibreria-galeria fotográfica, situada al carrer d'Hernán Cortés de Salt i sorgida sota el
patrocini de Jordi Casáis i Josep Maria Oliveras. La sala Desalt va inaugurar el fenomen del
galerisme fotogràfic a casa nostra. En aquest context d'expansió, va néixer la galeria
“Spectrum Canon” de Girona, situada al Carrer Nou del Teatre número 3 i que, a més de
rellevants exposicions i aires totalment renovadors,oferia al visitant postals, posters i llibres
de fotografia. Cal esmentar que, a l’ àmbit superior de la galeria, hi havia una biblioteca que
era l'única que existia a les nostres comarques en l'especialització fotogràfica. La sala
Spectrum va convertir-se en un gran referent i va col·laborar en diferents mostres
fotogràfiques que es van fer a la Fontana d'Or i a la Casa de Cultura de Girona,
Els objectius dels fundadors de la sala eren molt clars: la divulgació de la fotografia
com a fenomen creatiu i cultural, i la recerca d'un públic que valorés i s'interessés per la
iniciativa. En aquest sentit es van organitzar, tanmateix, cursets de fotografia que treballaven diversos temes, com història de la fotografia, la càmera fotogràfica, la química
fotogràfica, la pel·lícula, gradacions, tipus, sensibilitats, composició i expressió fotogràfica,
exercicis pràctics etc. Els professors que impartien elsl cursos eren els coneguts fotògrafs
gironins: Quim Bosch, Josep Maria Boladeras , Ramon Panosa i Joan Comalat.
El codirector i cofundador de l’ Spectrum, Ramon Panosa, va escriure en un article
“ El perquè de l’Spectrum” ( El Punt, 21/11/82) : “Era a l'ambient de la jove fotografia
gironina la necessitat de disposar d'un espai on es realitzessin continuadament exposicions
fotogràfiques, on poder relacionar-se i, en definitiva, i portar a terme una sèrie d'activitats
més d'acord amb el què havíem descobert que es feia, ja fa anys, a l'estranger. No va ser
casualitat que diferents fotògrafs coincidíssim en la idea de muntar una galeria fotogràfica”
La inauguració de la sala, el 24 d'octubre de 1980, va suposar un gran esdeveniment
pel món artístic gironí. I més tenint en compte que es va presentar una magnifica exposició
que ,sota el títol de “ Paisatge Urbà”, aplegava vint-i-cinc fotografies en color del prestigiós
fotògraf italià Franco Fontana. La segona mostra , també de gran nivell, va ser
protagonitzada per l’ Agustí Centelles i recollia un conjunt de reportatges del període
1934-39 als fronts de Catalunya i Aragó. Després d'una tercera mostra ,de l'autor Ferran
Freixa, l’ Spectrum va portar a Dorothea Lange, una fotògrafa de talla mundial que va
recórrer d’est a oest els EUA amb la seva càmera per plasmar la misèria que envolta als
moviments migratoris. La ressenya nominal de fotògrafs que van exposar la seva obra a
Girona és molt i molt llarga. D’ aquest brillant període expositiu destaquen els autors Manel
Esclusa, Joan Comalat, Jordi Mestre, Quim Bosch, Salabert, Tomàs Montserrat, Casals,
Rafel Navarro, Carme Masià,Joaquim Puigvert, Xavier Millan, Glacy Fatorelli, Enric Aguilera,
Lluís Salom,Ferran Artigas, Darius Siderol, Jordi Sarrà, Marc Barberí, Galó Tobias, Gabriel
Cualladó, Luís Brito, Xavier Millan, Quim Curbet, ...
Després de tres anys d’ intensa activitat, amb prop de 30 exposicions de 35
fotògrafs d'arreu de Catalunya, l’ Spectrum va tancar les portes. Els esculls econòmics i
físics—cansament dels impulsors, caiguda d'interès— van impedir la consolidació d ́un
espai que va fer una molt lloable tasca de difusió de la disciplina fotogràfica a la nostra
ciutat.

QUAN LA COSTA BRAVA BULLIA D' ART

     Per Joan Colomer Camarasa

     La sala Palafrugell Art. Foto CRDI

Amb l’inici de l’estiu i la Babel als nostres centres d’estiueig de la Costa Brava, la temporada artística de Girona , passava el relleu a les nombroses galeries d’art costaneres que, fa uns  quaranta anys, oferien una programació d’allò més interessant i variada. La Costa Brava era la gran sala d'exposicions de l’estiu i permetia uns recorreguts culturals que contrastàven amb el turisme de gresca, sol i platja. Aquesta eufòria expositiva que trobàvem a la dècada dels 80 i que no suposava cap minva  de qualitat en relació a la programació de les sales d’art de la ciutat, han anat disminuint amb el pas dels anys i, en l’actualitat, ja gairebé no queda cap galeria de les d´aquella època. El contrast entre l’ahir i l’avui és molt evident i potser només Cadaqués, per la seva estreta relació amb l’avantguarda tradicional, continua sent un lloc de referència clara en la programació estiuenca d'exposicions.

    La dinàmica dècada dels vuitanta va fer bullir d' art tots els pobles de la Costa.

    Palafrugell tenia un gran protagonisme amb quatre galeries d’art: la Palafrugell Art, la Mestral, El Tinell i la Sala d'Art Empordà. La galeria Palafrugell Art es va inaugurar un 4 de juliol de 1981, al carrer de Bailén número 1, sota la direcció de Pere Maldonado i la regència de Xavier Amir i la seva esposa, Margarida Cañet. La sala Palafrugell Art va programar importants exposicions i  va aplegar els llibres de Xavier Amir i els editats pel fons d’art Baix Empordà.           Les mítiques galeries Tramontan 1 i Tramontan 2, a Palamós, van fer una gran tasca de divulgació artística, consolidant els  Premis d’Art i oferint mostres de gran nivell. També , a Palamós, hi havien les galeries Gavina i Jomaca.

     A Sant Feliu de Guíxols,  funcionaven fins a set galeries: Actis, Espuña, Greca, Reina Elisenda, Rutlla  Rosella i la Maragall ;  a LLafranc, l’hotel LLevant era el principal focus artístic i a Platja d' Aro,  les galeries  Xaloc ,3 i 5 , galeria d' art D' Aro, la 75 i La Carmen eren un altre punt de referència destacable.

     Cadaqués que, des dels anys 30, va esdevenir un veritable centre artístic català, gaudia d' interessants ofertes expositives a les sales  Es Colom , Rotllan, Uno, Fort, La Sirena, El Llané petit,  “Sa LLumenera” ,...

     A l’Escala, al cèntric indret del Port d’ en Perrys, s’inaugurava, l’estiu del 81, una sala d’art, enmig d’un gran muntatge escenogràfic i promoguda per Jean Pierre Zingre i Guy, dos rossellonesos afincats a l’Empordà, i la californiana Judit Davis. 

      El Taller d’estudi Vilà Clara, a la Bisbal, la galeria de “La Caixa”, a Roses, la Sala Major del Castell, a Calonge, la Sala Municipal d’Exposicions de LLoret de Mar, les sales Lleonart,el Cau Serrat, Sa Coma, Can Tonet, la Pinacoteca i la Xarxa d’Art, a Tossa de Mar ; La Marquesa de Ripalda, El Soterrani i el Museu , a Pals ; El Rusc d’Art, S’Auguer, Silva i L' Arcada, a Blanes; la galeria Begur, a Begur, completaven l’extensa llista de localitats costaneres que omplien d’art l’estiu de fa quaranta anys.

EL PANORAMA ACTUAL

      

     El Baix Empordà i Cadaqués son, en l’actualitat, els dos nuclis forts de la temporada artística estiuenca. A part de la prestigiosa biennal de fotografia de Palafrugell, les galeries Miquel Alzueta, al Palau de Casavells, el Summer Space i la galeria Joan Prats, a Fonteta, l’Espai Tònic, a Vulpellac, i l’ Horizon, a Colera, configuren l’itinerari galerístic del Baix Empordà. La Fundació Vila Casas organitza , també,exposicions d’art català i modern contemporani en els seus centres  Museu Can Mario, a Palafrugell, i Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí.

     Cadaqués, a l’ Alt Empordà, continua mantenint la rellevància de sempre amb una àmplia oferta expositiva a càrrec de les galeries Patrick Domken, Sala Cadaqués, Galeria Iturria, Galeria Fort, que presenta el prestigiós concurs Mini Print Internacional de gravat, el Museu de Cadaqués i el casino de l'Amistat.

RECORDANT EL " CÍRCULO ARTÍSTICO" DE GIRONA

 Per Joan Colomer Camarasa

Reportatge publicat al Dominical del Diari de Girona el 4/ 4/ 2021

El 9 de març de 1948, recentment en feia 72 anys, s’inaugurava a Girona, el « Círculo Artístico». L'entitat va ser una gran impulsora de bona part de les activitats culturals desenvolupades a la Girona de la postguerra  i va promoure, tanmateix, la col·laboració amb d’altres entitats com la secció cultural del GEiEG, la Biblioteca Pública de Girona, la Unió Excursionista de Catalunya, l’Associació de Música, els Amics de la Sardana, Òmnium Cultural. Les dependències del «Círculo Artístico» estaven situades al cèntric carrer d’Albereda de Girona, al damunt de l’ampli local que tenia el GEiEG. A diferència d’aquesta entitat, la seu del «Círculo» era més aviat modesta, amb una entrada, un despatx i una sala multiusos en la qual s' hi celebraven exposicions, conferències,recitals musicals i literaris,... El poc espai que tenia el local es reforçava amb la Sala Municipal d’Exposicions de la Rambla quan l' organitzacióde grans exposicions així ho requeria. 

L'any 1954, , però, en fase de crisi econòmica, el «Círculo Artístico» es va traslladar a un nou local situat al carrer de les Ferreries Velles. En els inicis de l’entitat, i per dotar-la d' una imatge gràfica pròpia, el logotip dels "Estatutos para el Régimen de la Sociedad Cultural Círculo Artístico de la ciudad de Gerona" va ser realitzat pel conegut artista Jesús Portas, i representava una tela blanca damunt el cavallet d'un pintor.

LA INAUGURACIÓ

Tal i com hem dit, la inauguració oficial es va celebrar el 9 de març de 1948 (encara que ja feia uns mesos que el Cercle havia iniciat la seva activitat) amb la tradicional benedicció del local i una conferència titulada « La Pintura, los Artistas, la Crítica y elPúblico» que va anar a càrrec del crític d'art i catedràtic de la Universitat de Barcelona, Dr. Alberto del Castillo. Coincidint amb la celebració de la Setmana Santa, el "Círculo Artístico" va presentar la mostra «Exposición de Pintura Contemporánea de la colección Isern Dalmau», el conjunt més important de pintura contemporània mai presentat fins llavors a Girona. La presentació d’aquesta important mostra pictòrica va anar acompanyada d’una conferència sobre els quadres exposats, a càrrec de Tristán de la Rosa. 

L’articulista Gerión (pseudònim que emprava mossèn Carles de Bolós), en el seu espai «Ángulo de la ciudad» del diari Los Sitios de Gerona, es referia a aquesta exposició com « una muestra de lo más representativo de las diversas tendencias, escuelas, maneras, géneros y hasta extravagancias en que se desenvuelve la pintura moderna, para que cada cual pueda contrastar y criticar a su guisa, con lo que mejor le sugiera el propio gusto. Por tanto, esta exposición se presta magníficamente a una labor de entrenamiento y estudio, y estamos seguros de que no pocos de nuestros conciudadanos si entraron en ella por curiosear, volverán una y otra vez con ánimo de aprender». 

A part de l'exposició, la secció arqueològica del «Círculo Artístico», va organitzar una sortida a les ruïnes d’Empúries. Durant la primera setmana d'abril, la secció músical, digna continuadora de la «Asociación de Música», va presentar l'actuació de l'« Orquesta Filarmónica de Barcelona» amb el famós violinista italià Ferraresi, un important recital de Victoria dels Àngels i un concert de l'«Orquesta Sinfónica de Madrid». 

LA PRIMERA JUNTA 

La primera junta del «Círculo Artístico» estava formada per Jesús Portas (secció pintura), Paco Torres Monsó (secció escultura), Francesc Civil (secció música), Miquel Oliva i Prat (arqueologia), Santiago Sobrequés (lletres), i Josep Maria Busquets (decoració). Per als socis, la quota mensual era de cinc pessetes. Els socis podien participar a les diferents mostres que organitzava periòdicament el «Círculo Artístico». 

L'any 1949, per exemple, van exposar-hi Adroher, Clarer, Dalmau, Caselles, Espinosa, Fornells, Nieto, Orihuel, Perpiñá, Pere Planells, Jesús Portas, Riuró, Vila, Xargay, Casadevall,.. 

El «Círculo Artístico» organitzava també sortejos mensuals d'una obra d'art entre tots els seus socis. El primer sorteig, que es va fer el març de 1948, va ser d'un quadre del pintor Orihuel i li va correspondre al senyor Gabriel Gómez. 

MOLTA ACTIVITAT

La creació del «Círculo Artístico» va dinamitzar el panorama cultural gironí, organitzant importants mostres de pintura com «Exposición de pintura contemporánea de la colección Isern Dalmau» (març1948), « Exposición de pintura religiosa antigua» (març 1949), «Exposición de precursores, maestros de la primera mitad del siglo XX», «La joven pintura actual» (abril1950), «Angel Ferrant, esculturas» (1950), Manolo Millares ( 1953) , «Pintura abstracta de artistas gerundenses» (1954), a més d’exposicions dedicades al centenari del naixement de J. Pons Martí i a l’obra pictòrica de Prudenci Bertrana (maig 1955). A més, pels locals del carrer Albereda hi van desfilar grans especialistes de l’art modern com Àngel Marsà, l’escultor Subirachs, el pintor Emili Alba, el crític Sebastià Gasch,... 

L’any 1965 accedeixen a la junta del «Círculo Artístico» les noves generacions catalanistes que revifaran l’activitat de l’entitat i la utilitzaran com a plataforma legal per organitzar actes públics. Es faran festivals de cançó catalana i s’organitzaran conferències de rellevants personatges com Paco Candel, Antoni Badia Margarit, Jordi Solé Tura, Marta Mata, Octavi Fullat,... El 16 d’octubre de 1967, l’Ajuntament gironí va crear un premi literari del qual es va excloure la llengua catalana. Aquest fet va provocar una reacció general i, amb l' aportació econòmica dels ciutadans, el «Círculo Artístico» va promoure els premis Prudenci Bertrana. 

Tot i aquests canvis que va experimentar el «Círculo Artístico» des de mitjans dels 60, l'entitat va anar perdent socis i, conseqüentment, van anant disminuint el nombre d'activitats i el seu interès. Aquest declivi va comportar la desaparició del «Círculo» (llavors ja Cercle Artístic de Girona) a principis de la dècada de 1970

MERCÈ HUERTA : POESIA GIRONINA AL MUSEU D' ART

 Per Joan Colomer Camarasa

Foto Rafel Bosch

 

Durant aquest mes de febrer, el Museu d' Art de Girona exposa l' obra " A midsummer night' s dream" pintada, l' any 1986, per l' artista Mercè Huerta. L' obra és una de les vistes més emblemàtiques de Girona i representa la plataforma per a concerts construïda a la Devesa el segle XIX.
La Devesa, que té un preuat sentit en la vida gironina i que Carner descriu com  " un refugi ple de bon sentit, davant  la ronya medieval i apassionada de les pedres", és un tema recurrent en l' obra d' aquesta gran artista gironina traspassada aviat farà sis anys.
L' exposició d' "A midsummer night's dream" al Museu d'Art de la nostra ciutat, ens permet recuperar novament la figura de Mercè Huerta.Ningú a aquestes alçades pot dubtar de la importància per a  la història de l’art gironí de la proposta artística que la pintora Mercè Huerta va  desenvolupar al llarg de quatre dècades. A instàncies del seu propi procés creatiu, la Mercè es va anar centrant en un estil personal obertament sintètic, depurat, poètic, lluny de l’anècdota primigènia i lluminisme fácil. Sempre disciplinada i exigent en els seus plantejaments va  pintar el  que va viure  i va fer  viure tot allò que va pintar. Dit clarament, l' obra de la Mercè Huerta  transmet perfectament un plantejament gojós de la pràctica de la pintura.

Una pintura autèntica 

L’obra de Mercè Huerta s’ha mantingut al marge de les estèrils polèmiques contemporànies i  s’ha fonamentat, des de sempre, en la idea de l’obra ben feta. La seva pintura, malgrat la lògica i sempre necessària evolució, ha presentat una constant bàsica, l’autenticitat. El resultat plàstic no és gens sofisticat ni manierista i és talment com si la difícil facilitat i naturalitat dominéssin l’obra. La reducció de les formes, la seva simplificació a volums senzills i a línies bàsiques i la impertorbable vocació per transmetre’ns el costat suau, sempre esplèndid en la seva suavitat, del paisatge i de la vida ens connecta amb el Noucentisme, present en aquest subtil sentit de la decoració. La Mercè va aconseguir expressar en la seva obra les emocions que li despertava  la realitat. Les  seves visions  del paisatge, de les fruites, de les figures,…cada vegada eren  viscudes amb més significació vital i el signe i el color no pertanyenien  ja a la descripció del paisatge sinó al seu món conceptual.
L’obra " A midsummer night's dream"  de Mercè Huerta ens confirma una manera personal d’entendre la pintura. El seu món equilibrat i atractiu ens reconcilia amb nosaltres mateixos i esdevé una  mostra de saviesa que ha aconseguit donar forma definitiva a una de les poètiques més apassionants i convincents produïdes a Girona en les últimes dècades.

DE BATLLE, CUIXART I UN MUSEU D' ART A RIUDELLOTS

Per Joan Colomer Camarasa
reportatge publicat en el Dominical del DIARI DE GIRONA  ( 2 d' agost de 2020 )

DE BATLLE, CUIXART I UN MUSEU D' ART A RIUDELLOTS

Per Joan Colomer Camarasa

   Tot i que pugui semblar estrany, fa cinquanta anys, es va projectar la creació d' un gran Museu d'Art Contemporani al poble gironí de Riudellots de la Selva. El Butlletí Oficial de la Provincia d' aquella època , parlava d' una fundació "benéfico-docente" que havia de servir per mantenir un ambiciós centre cultural per a l' estudi, la investigació i el foment de l' art contemporani, referint-se principalment a la pintura, escultura, arquitectura i gravat artístic.La Fundació portava el nom de Ramon de Batlle, un dels escenògrafs més representatius dels anys 50 i 60  i mecenes de pintors,  que tenia terrenys i una masia fabulosa a la zona de la font del Mas Vilà de Riudellots de la Selva. La masia, que formava part de la familia Ros-Rovirola, va esdevenir de Batlle en el segle XIX.L' infatigable matrimoni Ramon i Juanita , sobrenom amb què era coneguda Fulgencia Panadero, van convertir- la, fa cinquanta anys, en un espai alternatiu i de creació d'avantguarda on s' hi van refugiar pintors, dramaturgs, músics i cineastes; entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Arnau Puig,Guinovart,Maurice Chéreau i el seu fill Patrice Chéreau, Fernando Arrabal i ,sobretot, Modest Cuixart, gran amic de Ramon de Batlle a qui va conèixer, l'any 1950, en el bar San Diego de la Via Augusta.La parella Ramon i Juanita van aconseguir meritoriament posar el nom de Riudellots en el panorama artístic internacional per la seva tasca de mecenatge i per la extraordinària col.lecció que , amb els anys, van anar fent.

    Si fem una mica d' història, la Fundació, creada l'any 1970, comprenia un Museu d' Art contemporani, una biblioteca  especialitzada en art modern, una residència per hostatjar artistes, una sala d' actes, una sala d'exposicions temporals per promoure l' art jove, un centre d' ensenyament  de diverses tècniques artístiques, un departament editorial per publicar monografies i catàlegs d' artistes i exposicions, i una dotació econòmica per concedir beques d' ajut a artistes joves. Sens dubte, un projecte ambiciós que tenia com a col.laboradors a Modest Cuixart, Josep Maria Subirach,Marcel Martí,Joan Hernández Pijuan,Joan Bautista Chereau, Rafael Santos Torroella,Arnau Puig, Francesc Mèlic, Jordi Vidal de Llobatera,Francesc Goday i Joan Ollé i Milà.

   La història de Can Batlle com a centre de referència artística ja comença amb els avantpassats de Ramon de Batlle  que tenien certa predilecció per la música. Si bé Can Batlle no va ser mai un museu, sí que va reunir una important col.lecció amb gairebé 400 obres d' art gràcies a la magnifica relació que Ramon de Batlle i la seva esposa Juanita, tenien amb els artistes que , a canvi de pintar, menjar i dormir, regalaven obres al matrimoni.Així doncs, al jardí del Mas Batlle, esdevé mostrari de  les excel.lents escultures totèmiques de Marcel Martí, del cavall hexagonal de bronze de Medina Campeny i  d'un impressionant mural ceràmic de Guinovart.A dins de la masia,les obres de Picasso,Modest Cuixart, Chareau,Hernández Pijuan, Equipo Crónica, Josep Maria de Sucre, les màquines neòniques de Kowalski, Otto Cavalcanti, Aulèstia,les escultures de Berrocal,les ceràmiques de Consuegra, els escons renaixentistes,...convertien els espais en un món expressiu ple de troballes i de veritables sorpreses. A més de nombroses activitats i exposicions per promoure als artistes joves, a Mas Batlle s' hi van fer, també, estrenes teatrals, cinematogràfiques i musicals. En aquesta important masia, Arrabal va representar per primera vegada a Espanya, l'obra " Fando i Lis" i s'hi va estrenar la pel.lícula " Ditirambo" de Gonzalo Suárez, les obres  musicals  " Trama, 12 x 12 " de Xavier Turull i  les de Josep Lluís de Delàs entre  d'altres obres no menys importants.

   Ramon de Batlle va crear la Fundació, cedint la casa i les terres i amb una clara intenció de descentralització cultural i amb el lloable objectiu d' arribar a tothom. La idea , però, va quedar  aturada amb la creació d' un polígon industrial  i , a més,  per tirar endavant el projecte de la Fundació s' havia de fer front a unes despeses molt altes que no es podien assumir.

   De tota aquesta història de Riudellots en va quedar, però, una important col.lecció d'art contemporani i un complert grup d'unes cent obres de Modest Cuixart que, a la mort de Ramon de Batlle,l'agost de 1985,  va heretar la seva  vidua Juanita. Aquestes obres de Cuixart van ser exposades, l'any 1988, a Les Bernardes de Salt. L'exposició incloïa una publicació titulada " Els Cuixarts de la colecció Batlle" que s' obria amb una citació del mateix Cuixart dedicada a Ramon de Batlle:" l'  amistat comporta el sacrifici vers un ideal.Dos bons camarades poden justificar una existència".

    La història del Centre d'art contemporani de Riudellots no es pot entendre, doncs,  sense la presència de Modest Cuixart. L' artista, cofundador del famós grup Dau al Set,hi va viure llargues etapes de la seva vida i l'any 1976, per exemple, va crear-hi  la seva "Evocació a Riudellots" . Segons l'artista Joan Josep Tharrats: " sense un De Batlle no hi hauria Cuixart i sense Cuixart no hi hauria un De Batlle". La mort de Ramon va afectar molt a Cuixart i, com a conseqüència, va estar una temporada sense poder pintar.

   Després del traspàs de Ramon de Batlle, la seva esposa Fulgencia va continuar promocionant a artistes joves, descobrint nous valors  i va reprendre la seva activitat com a pintora, exposant la seva obra durant la dècada dels noranta.Fulgencia va morir a Montfullà, l' any 2004. Amb la mort de Fulgencia, s' acabava el gran somni d' una parella de mecenes que compartien la sensibilitat artistica amb la gent que els envoltava.

ELS DIBUIXOS DE GIACOMETTI

Per Joan Colomer Camarasa

El dibuix ens revela les claus del procés creador d´un artista i esdevé un art en si mateix. A més, constitueix la base necessària i imprescindible per altres disciplines artístiques. Dibuixar és cercar una imatge que sintetitza una visió de quelcom físic, exterior, o quelcom interior, íntim, psicològic. En aquest sentit resulta, doncs, una transcripció interpretativa i una veritable experiència. Si ens referim al dibuix, ho fem perquè és determinant a l´hora d´il·lustrar la metamorfosi d´un particular procés creatiu que s´exemplifica clarament en la magnífica col.lecció de dibuixos de l' artista Giacometti. Uns dibuixos que demostren fins a quin punt aquest artista suís, en un clar exercici d´ascesi, incita a cercar l´atemporalitat de les seves figures.

DE SARTRE A LACAN

Alberto Giacometti va mostrar, des de molt jove, una habilitat especial per a l´escultura i la pintura. De fet el seu pare, que era pintor postimpressionista, el va iniciar en el món de l´art i als 21 anys va traslladar-se a París, a Montparnasse, per continuar i completar la seva formació artística. A París, en els anys de la Segona Guerra Mundial, coneix Picasso i els filòsofs Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Aquesta estada a la capital francesa coincideix amb un llarg període de treball de memòria i imaginació i amb la consolidació d´una figuració que sobrepassa les figures desfigurant-les en una continua «agitació tel·lúrica» com l´anomena el reconegut poeta i editor Jacques Dupin. Aquests anys són especialment importants per Giacometti. D´entrada es qüestionarà la inspiració creativa amb dues preguntes clau i obsessives: què veig? I com puc reproduir tot allò que veig? Aquestes interrogacions entren en joc de manera permanent i el porten a entendre l´essència de l´art a partir de la mirada. Per Giacometti, observar i dibuixar eren la mateixa cosa. L´altre fet transcendental serà la notable influència de les tesis nihilistes del seu gran amic Jean Paul Sartre. Aquesta influència serà tan forta que la seva obra més madura esdevindrà una reflexió sobre l´existència de l´home. Quan Giacometti diu «pinto i esculpeixo per mossegar la realitat, per defensar-me, per atacar millor, atrapar, avançar el més lluny possible en tots els plans, en totes direccions, per defensar-me de la fam, de la fred, de la mort, per ser el més lliure posible» no fa més que definir la condició humana. L´obra de Giacometti entronca, tanmateix, amb el pensament del prestigiós psicoanalista francès Jacques Lacan. Creiem que és del tot justificat apuntar la reflexió lacaniana sobre el «real». El concepte de «real» no té res a veure amb el que entenen per realitat sinó que fa referència precisament a tot allò que s´escapa a la nostra significació, és a dir, a tot allò que està fora de l´ordre simbòlic. El «real» lacanià és justament tot el que està fora de la realitat, la dimensió desconeguda de tot allò que no ens acaba d´encaixar. Aquesta sembla ser la via que adopta Giacometti quan planteja la seva visió existencialista de l´home a través de les seves figures inquietants i agonitzants que ens fan còmplices de l´estrany joc de realitat que produeixen. En definitiva totes les interrogacions existencials que planteja la seva obra tenen una gran afinitat amb el que Lacan anomena «subjecte de l´inconscient».

INICIS SURREALISTES

Els inicis surrealistes de Giacometti ja expressen la subjectivitat i la fragilitat de l´èsser humà en el temps i en l´espai. Recordem, per exemple, les seves obres The palace at 4 a. m. on hi ha clares referències al món dels somnis, Boule suspendue on manifesta la crueltat, l´angoixa sexual i la violència i la paradigmàtica Objecte invisible, una madona inacabada amb els braços alçats sostenint un objecte invisible, un buit entre les seves mans, i que André Breton va incloure decididament en la fe baptismal del moviment surrealista. Malgrat la vinculació als postulats de l´escola de Breton, Giacometti buscarà nous camins i noves possibilitats estètiques. Realitzant dibuixos de persones que passegen pels carrers, arribarà gradualment a aconseguir aquestes originals figures allargades, fràgils, melancòniques i de reduïda activitat vital que semblen aguantar només el pes de la densitat expansiva del seu propi buit. El prestigiós crític d´art Santiago Amón es refereix a aquests personatges tot dient que estan maleïts, condemnats i que, a més, són plenament conscients de la seva condemna, maledicció i mort. Sartre els veia com criatures que oculten el seu propi buit.

ELS DIBUIXOS

Giacometti com a artista total que fou, va practicar infatigablement amb el llapis i la ploma a modus d´exercici previ per a la realització de les seves escultures i pintures. Bona part de la tècnica emprada en els seus quadres té una forta filiació dibuixística i denota, tanmateix, una forta obsessió pel diàleg entre l´espai i la forma representada. Fins i tot les seves escultures semblen dibuixades a l´espai.
Els dibuixos de Giacometti són admirables per la noció de moviment que provoquen les seves línies. Aquest nerviós entramat lineal anul·la, a voltes, la nitidesa. Si se segueix el moviment d´aquestes línies totes semblen estar plenes de força i xoquen les unes amb les altres en un mateix eix vertical. A partir d' aquesta important vessant dibuixística,  podem constatar que Giacometti representa la realitat segons la seva pròpia experiència visual tot i que com afirma el mateix artista «el més divertit és que, simplement, no puc reproduir allò que veig. Per ser capaç de fer-ho, hauria de morir en l´intent».

LES "BOTÀNIQUES" D'HELENA BASAGAÑAS: UNA ALENADA D'AIRE FRESC

Per Joan Colomer Camarasa

Una de les sorpreses del final de la temporada artística de Barcelona, va ser l' exposició que l' artista Helena Basagañas va presentar a la sala Nonell. El refinament i la sensibilitat són els qualificatius que ens vénen a tomb davant la sèrie " Botánicas". Una excel.lent i acurada sèrie de pintures estructurada entorn un tema monogràfic i que, a partir d' un repertori formal de suggestives referències figuratives, desgrana unes composicions amb una extraordinari dinamisme cromàtic, seguretat en el traç de la pinzellada i amb un llenguatge propi rigorosament i honestament contemporani.

Helena Basagañas, que combina la seva praxis pictòrica amb la docència, ha trobat en aquesta sèrie de motius botànics, la possibilitat d' aprofundir en aspectes de perfecció tècnica i color. És indiscutible el seu domini i mestratge com a dibuixant, en encertar amb espontaneïtat i decisió cadascuna de les pinzellades amb l' aparent facilitat de qui domina un ofici. Basagañas no és pintora d' efectismes fàcils ni de còmodes recursos. Les seves obres neixen a partir d' una concepció madurada i treballada i demostren que , malgrat la generalitzada estancació i repetició de la pintura, encara és possible dir coses dialècticament lligades amb el passat i novedoses.

Les pintures de la sèrie " Botánicas" no semblen plantejar-se altra cosa que la subjectivació i representació plàstica d' una realitat que viu i vibra. La seva obra assoleix els seus màxims resultats en les seves combinacions cromàtiques i en una notable empenta gestual expressionista i gairebé abstracta. L' obra de l' Helena Basagañas traspua, en tot moment, una síntesi esplèndida entre l' ofici pictòric i el domini d' un llenguatge personal més enllà dels mimetismes i receptes convencionals. Una alenada d' aire fresc que agraïm moltíssim!